Santoral
Era de l'altre costat dels Pirineus. Va néixer en una bona família, i després de repartir els seus béns entre els pobres va vestir les robes d'un dels seus antics criats i va anar en pelegrinatge a Roma. Més tard va ser monjo i va arribar a ser abat del monestir de La Chaise-Dieu, a l'Auvèrnia, fins que Constança, l'esposa del rei castellà Alfons VI, el va cridar a Espanya per a introduir la litúrgia romana en substitució de la mossàrab. Lesmes va fundar a Burgos el monestir benedictí de San Juan Evangelista, i allí es va dedicar a atendre a les necessitats dels pelegrins a Santiago. El desplegament de caritat religiosa al servei de tots i especialment dels malalts fins a la seva mort l'any 1097, el va merèixer ésser considerat per Burgos com el seu sant patró.
D'origen anglosaxó, era encara una nena quan va ser raptada pels pirates i venuda al majordom del palau del rei Clovis, el qual se'n va enamorar i la va convertir en la seva esposa. Van tenir tres fills, però el rei va morir als vint-i-quatre anys. Batilde va ocupar la regència, es va procurar bons consellers i va governar amb justícia i misericòrdia, però els nobles es van unir en contra seu i la van desterrar a l'abadia de Chelles, a prop de París, on va passar la resta de la seva vida perdonant els seus enemics, fent-se càrrec de les tasques més humils i atenent els malalts.
Clara Mariscotti, que provenia d'una noble família de Vignarello, es va educar en el convent de les franciscanes de Viterbo, on una de les seves germanes era religiosa. Sembla que en la seva infància va mostrar poca inclinació a la pietat. Quan els seus pares van casar la seva germana més jove amb el marquès Cassizucchi, Clara va caure en un estat de prostració i mal humor, insuportables per a la seva família. A la vista d'això, els seus pares, seguint el costum de l'època, van decidir forçar-la a entrar en la vida religiosa. Clara va ingressar en el mateix convent de Viterbo on havia estat educada, que era una comunitat del Tercer Orde Regular Franciscà. Encara que va fer la professió, durant deu anys, va ser l'escàndol de la comunitat pel seu menyspreu de les regles. Una vegada, que es trobava lleugerament indisposada, un sacerdot franciscà va anar a confessar-la a la seva cel·la i, en veure com n'era, de confortable, va reprendre severament Sor Jacinta (aquest era el nom que havia pres en entrar al convent) per la seva tebiesa i els greus perills als quals s'exposava. La reprensió va impressionar profundament la religiosa, que temporalment va reformar la seva vida amb un fervor gairebé exagerat. Però aquesta sobtada transformació no va durar gaire, i quan ja començava a decaure, Déu li va enviar una malaltia molt més seria que l'anterior. Aquesta vegada la gràcia va ser plenament eficaç, i a partir d'aquest moment la santa va dur una vida de cruels disciplines, constants dejunis i vetlles, i llargues hores de pregària. La caritat de Jacinta era notable, i no es limitava a la seva comunitat. Amb la seva ajuda es van formar a Viterbo dues confraries que tenien cura dels malalts, els ancians, els nobles vinguts a menys i els pobres. Demanant almoina de porta en porta, Jacinta reunia els fons necessaris per al treball de les confraries. La santa va morir als cinquanta-cinc anys, el 30 de gener de 1640, i va ser canonizada el 1807.
Verge romana que en temps de l'emperador Alexandre Sever va ser decapitada després d'haver sofert amb enteresa tota classe de turments. Va tenir cura de donar-li sepultura al bisbe Ritori. El papa Anter va fer traslladar el seu cos al peu del capitoli, a prop de la presó Mamertina, on havia estat trobat el 1634. El papa Urbà VIII va fer construir l'església dedicada a santa Martina al peu del Capitoli. Se la representa amb els atributs del seu martiri. És la patrona de Roma.