Els sants nens Just i Pastor van morir en la "Gran persecució", la de l'emperador Dioclecià. Fins a tal punt va ser sagnant aquesta persecució, l'última de totes, que la forma més antiga cristiana de computar els anys partia de l'any primer del regnat de Dioclecià, i aquest còmput s'anomenava l'"Era dels màrtirs".
Feia quaranta anys que l'Església no era perseguida. El nombre de cristians havia crescut en el temps de pau i amb el favor dels emperadors s'havien construït temples a les principals ciutats. Però l'any 303 Galeri aconsegueix de Dioclecià l'edicte primer de persecució general. Encara no era sagnant: manava destruir les esglésies cristianes i llançar al foc els llibres sagrats. Els nobles que no apostatessin de la seva fe serien denunciats per infàmia i els plebeus, privats de llibertat. Els dos edictes posteriors anaven dirigits contra els jerarques de l'Església en termes ja de sang.
La persecució va ser molt dura des de l'any 304, en el qual Dioclecià va promulgar el seu darrer edicte. Els qui es neguessin a sacrificar els ídols havien de ser greument torturats. Les descripcions que Eusebi fa de les tortures són horribles; però, per desgràcia, són d'acord amb la realitat dels fets.
A Espanya el representant de l'emperador era el governador Dacià, que ha passat a la història com un cruel tirà. Dins d'aquest marc històric va succeir el martiri dels dos petits herois madrilenys, sants Just i Pastor. No és possible dubtar de la seva historicitat. Prudenci els dedica una estrofa del seu poema. Als calendaris primitius de l'Espanya cristiana, que són els mossàrabs, també hi apareixen.
La seva festa es va començar a celebrar molt aviat. Des de finals del segle IV, uns vuitanta anys després del martiri, començaria oficialment a l'Església espanyola el culte en honor d'aquests nens. Tanmateix, les actes del seu martiri no són autèntiques, van ser escrites en època molt posterior i per un escriptor molt llunyà dels fets. Nosaltres avui només podem admetre com a històric d'aquestes actes la seva essència: Just i Pastor, escolars, enardits per l'exemple de tants germans que havien confessat la fe amb la mort, un dia, en sortir de l'escola, es van presentar davant de Dacià a confessar-se deixebles de Jesucrist, i el procònsol els va manar degollar.