Santoral
És el més genial i complet dels Pares de l'Església i un dels homes més extraordinaris de la Humanitat. Va néixer a Tagaste (Numídia). El seu pare, Patrici, era pagà. La seva mare va ser santa Mónica.
Dotat de gran imaginació, de temperament apassionat, i d'intel·ligència molt viva, va sobresortir en els estudis. Es va donar amb ardor a la literatura i a l'eloqüència. Alhora que se submergia en l'estudi de les arts i de la filosofia, i es deixava arrossegar pel vent de les passions: "No estimava encara -ens diu ell mateix- i ja desitjava estimar." Comença l'etapa dels seus primers errors. Abraça el maniqueisme perquè li va semblar veure un principi d'elevació moral en l'externa austeritat dels maniqueus, en la seva aparent castedat i virtut. Aviat va desertar del maniqueisme, perquè no satisfeia les seves profundes inquietuds ni la sinceritat del seu cor. A Cartago va aconseguir brillar el seu geni retòric; va triomfar en concursos poètics i certàmens públics.
Però Agustí no troba la veritat que tant anhela ni en les diversions públiques, ni en l'estudi de retòrics i poetes, ni en l'anàlisi de les velles teogonies. El 383 decideix anar a Roma. I allà el segueix la seva mare, santa Mònica. Cau greument malalt. Obté una càtedra a Milà i allà coneix sant Ambròs, i comença a estudiar les Sagrades Escriptures. Estudia filosofia. Plató i Plotí obren la seva intel·ligència a nous camins i li encenen una ànsia nova de veritat. Però és sant Pau el qui definitivament esfondra el castell de les seves vanitats i el guanya per a la fe. L'any 386 decideix consagrar-se a l'estudi metòdic de les veritats del cristianisme. Renuncia a la seva càtedra i es retira amb la seva mare i els seus amics a Casiciaco, a prop de Milà, per dedicar-se a la meditació i a l'estudi. És batejat per sant Ambròs el 23 d'abril de 387, als trenta-tres anys.
Ja batejat, retorna a l'Àfrica; però abans mor a Òstia la seva mare. Quan arriba a Tagaste ven tots els seus béns i distribueix entre els pobres el guany. Es retira a una petita propietat per fer vida monacal amb els seus amics. D'allà havia de néixer més tard la seva regla fundacional. És ordenat prevere d'Hipona, i el 396 succeeix en l'episcopat a Valeri. A la seva casa episcopal estableix l'observança regular.
L'activitat de sant Agustí com a bisbe és enorme. Predica, escriu, polemitza, presideix concilis, resol els problemes més diversos dels seus feligresos. De tot arreu acudeixen a ell en demanda de solucions per als problemes més ardus. La seva caritat era tan profunda com el seu geni. Carregat de dies i de mereixements, mentre els bàrbars envaïen l'Àfrica i assetjaven Hipona, moria el 28 d'agost de l'any 430.
Sant Agustí ocupa un lloc preeminent no solament en la història de l'Església, sinó també en la del pensament humà. Les seves obres sobre les qüestions més diverses conserven una perennitat. El que ell va escriure sobre la llibertat, la gràcia, l'ànima, Déu, la Providència, l'amor, la justícia, el bé i el mal, la fe, la Trinitat i la vida benaventurada, l'ordre i el pecat, etc., ha passat a constituir doctrina i fonament de raó.
L'actualitat de sant Agustí és unànimement reconeguda. No envelleixen ni el seu llenguatge ni el seu pensament. És el gran mestre i pensador del cristianisme. Sant Agustí ha estat l'oracle dels concilis, el gran explorador de la intimitat religiosa, el formulador de la unitat teològica en la qual es resolen totes les tendències del cor i de la intel·ligència. Les seves obres capitals són les Confessions, De Trinitate, De Civitate Dei, De allibero arbitri, De Natura et Gratia, Enarrationes in Psalmos, De Genesi ad litterani, els Tractats sobre Joan, les Epístoles i els Sermons.
El seu pensament té una gran afirmació: Perquè la fe i la raó aconsegueixin la plenitud de la seva eficàcia és precís que estiguin mobilitzades, vivificades, per la força potenciadora de tot l'ésser, que és la caritat: La caritat, l'amor, és el principi radical de creure i d'entendre amb fecunditat i mereixement. La fe que porta a la intel·ligència és la que Agustí anomena "la creença en Déu", que consisteix a unir l'amor i la fe. Anar a Déu per la fe és incorporar-se a Ell i als seus membres, és a dir, al proïsme, per la caritat; vet aquí el que Déu exigeix de nosaltres; no una fe qualsevol, sinó la fe que obra per la caritat.
En fer l'anàlisi de la seva ànima va fer l'estudi més precís i audaç de l'ànima humana. Va aconseguir fer confluir els dos grans corrents interiors, l'afectiva i l'intel·lecte, forçant-les a córrer per una mateixa via.
Déu i l'ànima són les dues paraules solemnes que sant Agustí va impregnar de sentit i va llançar amb tota la capacitat del seu contingut. Els escolàstics i els místics van recollir l'ona concèntrica d'aquesta transmissió agustiniana. Sant Agustí no solament va fixar l'anhel de la veritat, sinó també el seu objecte: el camí era la immersió en un mateix, el retorn al propi cor. En totes les coses hi descobreix possibilitats de coneixement; aptitud per ser conegudes i per remuntar-se a Déu.
Agustí va viure profundament la seva vida i la seva obra: vet aquí el secret de la seva vitalitat. Per això és el poeta de la veritat i de la intimitat: el geni sempre present però sempre humà i ple de misericòrdia i comprensió per a les humanes debilitats, que va aconseguir unir l'amor i el pensament en recíproca fecunditat; que va crear una literatura nova, enriquida d'expressions mai no sentides, per parlar de la veritat, de Déu i de l'ànima i per lloar les excel·lències de l'amor, primer motor de l'univers, el pondus animae, que li va inspirar tantes harmonies. Així s'explica la seva perenne actualitat, la seva presència constant en la història del pensament i de la consciència.