Santoral
Mònica neix en una família cristiana de Tagaste (Numídia, Nord d'Àfrica). Als 22 anys és mare: El 13 de novembre del 354 neix el seu primogènit: Agustí. Tindrà dos fills més: Navigi i Perpètua.
Agustí és una flamarada. Navigi és més plàcid, més maternal. Perpètua, la petita, es casa i aviat queda viuda. Quan Agustí sigui sacerdot ingressarà en un convent sota la seva regla monàstica. Navigi sempre està al costat de la mare, és el seu consol durant els esgarriaments d'Agustí. També es casa i té fills, un dels quals serà subdiaca a Hipona, al costat de l'oncle bisbe. Navigi i Perpètua ocupen un lloc en el santoral.
Mònica queda vídua als 39 anys, vesteix senzillament, dejuna i s'exercita en obres de pietat. Agustí estudia a Cartago. Als divuit anys té un fill: Deodat. Quan Mònica ho sap comprèn que tota la seva vida patirà. No li importa que Agustí sigui el primer en els estudis, només li importa la salvació de la seva ànima. Agustí llegeix Ciceró i el marca: penetra en la dialèctica platònica. El problema d'Agustí, en aquests moments, és tan ideològic com afectiu. Busca una doctrina que li proporcioni el descobriment de la veritat i el culte al nom de Jesús sense renunciar a les passions. Tot això li promet el maniqueisme, i s'hi afilia amb entusiasme.
Mònica segueix amb més atenció que mai el desenvolupament del drama i continua resant. Fins que un dia, en una crisi de rebel·lió davant les misèries, l'home vell, perdut per Adam i presoner en la culpa, es transforma en l'home nou, salvat per Crist i lliure en la fe.
Les llàgrimes de Mònica precipiten el desenllaç feliç. Agustí diu adéu a la vanitat de la retòrica i es retira a Casiciaco. El segueixen els seus amics de sempre, deixebles del mestre. L'acompanyen la seva mare, Navigi i Deodat. Mònica té cura de tots. L'exemple de la seva santedat els dirigeix i corregeix. A petició d'Agustí també participa en els diàlegs i dirigeix discussions sobre la veritat, la bellesa, l'ordre, la felicitat i l'amor de Déu. Transcorregut el temps d'iniciació, al cap de set mesos, Agustí, Deodat i els seus amics reben a Milà el sagrament del baptisme l'abril de l'any 387. Mònica hi és present: la seva súplica no ha estat estèril.
Una gran harmonia omple l'ànima de Mònica. Ja res no la deté a la terra. Tornant a l'Àfrica, al port romà d'Òstia, on esperen el moment d'embarcar, mor, serenament, satisfeta d'haver acomplert la seva missió.