Santoral
Sant Bernat és l'àrbitre del seu segle, buscat i sol·licitat per papes, reis i prelats de totes les classes, per intervenir i dirimir les freqüents qüestions que en aquella època existien; i alhora és el monjo recollit i silenciós que després de molts anys no sabrà com és la sostre de l'església del Cister. Assisteix a concilis, aconsella els Pontífexs, disputa amb els heretges, predica una Croada, i encara té temps i tranquil·litat suficient per escriure un llibre De Consideratione, veritable tractat de psicologia, o un de profunda teologia sobre La gràcia i el lliure albir, o un d'asceticisme elevat Els dotze graus de la humilitat i de l'orgull, o de mística sublim en els seus Comentaris en "Cantar dels Cantares".
Als vint-i-cinc anys d'edat, i tan sols dos de monjo, va ser nomenat abat de Claravall, i durant els trenta-vuit anys que va durar la seva prelatura l'Orde va arribar a 343 monestirs, dels quals 63 van ser derivacions del mateix Claravall, i foren més de 900 els monjos que van fer davant d'ell la professió perpètua.
Una de les seves principals obres va arribar als 56 anys. El papa Eugeni III li confià la predicació de la Segona Croada. El mes de març de 1146 va ser quan, a l'assemblea de Vézclay, en presència dels reis de França, de gran nombre de prelats i cavallers vinguts de tot arreu i molta gent, després de llegir la butlla del Papa va parlar amb tal fervor, que abans d'acabar la seva al·locució no quedava cap de les creus preparades, sent els primers a apuntar-se els reis, el comte Robert, germà del rei, i infinitat de nobles i guerrers. I amb la teia encesa de la seva paraula recorre tot França, passa a Alemanya i Flandes, i on no pot ressonar la seva veu ho faran les seves cartes i emissaris: Anglaterra, Espanya, Itàlia, Hongria, Polònia...
El dia 24 de maig de 1953, en complir-se el VIII centenari de la seva mort, el papa Pius XII va publicar l'encíclica Doctor Mellifluus.
A sant Bernat se'l coneix com l'últim dels Pares de l'Església, però no per ser l'últim en l'ordre cronològic ho és en el teològic i doctrinal, i menys encara en el que fa referència a la mariologia, de la qual en fou un gran expert. Com va dir Benet XIV, sant Bernat no solament va ensenyar a l'Església, sinó que va ensenyar, la mateixa Església. I ho va fer perqjè les seves fonts sempre van ser les Sagrades Escriptures, i els Sants Pares i Doctors que el van precedir, entre els qui destaca sant Agustí.