Santoral
El seu nom figura per primer cop en la llista que donen els evangelis sinòptics dels dotze apòstols. El nom de Tomàs era estrany per als lectors grecs de l'Evangeli, i per això sant Joan afegeix: anomenat Dídim. Aquest aclariment fet per l'evangelista va donar peu que es formulessin multitud d'hipòtesis encaminades a identificar l'altre bessó. A les Actes apòcrifes que porten el seu nom i en la Doctrina Apostolorum els bessons són anomenats Judes i Tomàs.
Per allò que deixa endevinar l'evangeli de Sant Joan deduïm que sant Tomàs era un home poc refinat i amic de solucions expeditives. Però al costat d'aquesta brusquedat i rudesa tenia un cor sensible, que va demostrar reiteradament un amor extraordinari i una lleialtat sense límits cap al seu Mestre, que exterioritzava amb franquesa. I per això, en justa correspondència, Jesús li professava un afecte especial, com li ho va demostrar en aparèixer-se per segona vegada als seus apòstols reunits al Cenacle a fi de treure dels ulls de Tomás la bena de la incredulitat, que amenaçava d'encegar-lo, dient-li en to amistós: "No facis l'incrèdul, que no et convé". Crist coneix les condicions posades pel seu deixeble per creure en Ell i se sotmet a gust perquè Tomàs faci l'experiència de distingir entre un fantasma i un cos vivent. La seva reacció davant de les paraules de Jesús és la de reconèixer la divinitat de Jesús: Senyor meu i Déu meu! Es tracta d'una confessió de fe completa.
Sant Tomàs després de la Pentecosta va emprendre el camí d'anunciar l'Evangeli entre els gentils. Sabem que va sortir de Palestina i les tradicions asseguren que va marxar cap a orient. Des de molt antic hi ha la tradició que va ser Tomàs l'apòstol dels parts, medes i perses. Altres tradicions estenen fins a l'Índia el camp del seu apostolat, on va arribar a través de la ruta de la seda. Es diu que el seu apostolat va ser molt fructífer a causa de la seva predicació i a la multitud de miracles que va obrar. Una tradició siriana nomena Sant Tomás "rector i mestre de l'Església de l'Índia, fundada i regida per ell". Tanmateix, els cristians de l'Indostan, coneguts pel nom de cristians de Sant Tomàs, que habiten el Malabar i pertanyen a l'Església siriana, tenen probablement el seu origen en un missioner nestorià anomenat Tomàs. Al llibre de les Actes atribuïdes a l'apòstol es refereixen fantàstiques aventures referents a la seva anada a l'Índia i a les seves realitzacions com a arquitecte reial.
El Breviari romà diu que el Sant va ser martiritzat a Calamina, ciutat no identificada. Part de les seves relíquies van ser traslladades a Edesa, lloc on es mostrava el seu sepulcre, segons testimoni d'escriptors cristians antics. Sant Joan Crisòstom enumera la tomba de sant Tomàs entre els quatre sepulcres dels apòstols (Pere, Pau, Joan) dels quals hom pot identificar-ne l'emplaçament. D'Edesa les seves relíquies van ser traslladades a l'illa de Quios i d'allà van passar a Ortona, on es veneren actualment.
La tradició ha atribuït a Tomàs un evangeli de caràcter gnòstic, que s'ha perdut. L'actual Evangeli de sant Tomàs, també apòcrif, refereix llegendes nombroses i fantàstiques entorn de la infantesa de Jesús. També se li han adjudicat el llibre de les Actes de Sant Tomás i una Apocalipsi condemnada pel papa Gelasi I a finals del segle V.
Va néixer a Catània i va ser consagrat papa el 17 d'agost del 682, després d'una llarga espera per a la confirmació imperial. La condemna d'Honori I en el concili ecumènic de Constantinoble havia de ser acceptada per tot el món ecumènic i, a l'espera que això es produís, l'emperador va retardar la ratificació del nou papa. Lleó II va aprovar totes les actes del concili i va explicar els motius de la condemna al papa Honori, tot i que la va ratificar, amb una carta a l'emperador. Papa culte i eloqüent, en el seu curt pontificat va aconseguir restaurar les església de Sant Giorgio in Velabro i de Santa Bibiana. Va morir el 3 de juliol del 683 i el seu cos és enterrat a Sant Pere, sota de l'altar de la capella de la Verge de la Columna.