Santoral
Als afores de Còrdova, les nombroses ermites de la muntanya formen un gran monestir que segueix la Regla dels antics i passats reformadors visigòtics Leandre, Isidor, Fructuós i Valeri qui molt probablement van recopilar, adaptant-les, les primeres regles cenobítiques dels orientals recollides per Pacomi, Cassià, Agustí i Benet. La més estesa és la de Tàban.
Isaac és un jove sacerdot, fill d'una família il·lustre cordovesa; de bona educació, coneixedor excel·lent de l'àrab, hàbil en els negocis, antic servidor en l'administració d'Abderraman. Indignat per la persecució dels musulmans, pren la decisió de presentar-se al cadí amb la intenció de ridiculitzar la injustícia i acabar en el martiri. La crònica de l'esdeveniment narrada per Eulogi coincideix amb la versió àrab relatada en les Històries dels jutges de Còrdova, d'Alioxaní, per la qual coneixem el nom del jutge, Said-ben Soleiman el Gafaquí. Abderraman II va manar aplicar el rigor de la llei al seu antic servidor; i perquè els cristians no poguessin fer del seu cadàver un estendard donant-li veneració, el va mantenir dos dies a la forca, el va fer cremar i va fer escampar després les seves cendres al riu Guadalquivir.
Això va succeir el dimecres 3 de juny. Dos dies més tard, el màrtir és Sanç, un jove admirador d'Eulogi, nascut a prop dels Pirineus, que era un esclau de la guàrdia del sultà; aquest, va ser culpat d'alta traïció a més d'impiu. Sis monjos es van presentar el diumenge dia 7 davant del jutge musulmà. Eren Pedro, un jove sacerdot i Walabonso, diaca, nascut a Boira, ambdós del monestir de Santa Maria de Cuteclara; dos altres, Sabinià i Wistremund, que pertanyien al monestir d'Armelata; Jeremies era un ancià cordovès que havia estat ric, però que havia sabut adaptar-se als rigors de la penitència del monestir que havia ajudat a construir amb la seva fortuna personal i ja només li quedava esperar el Cel, i Habenci. Van morir decapitats. En uns dies, vuit homes van ser màrtirs de Crist.
Quan va complir els 20 anys, anhelava ardentment fer-se monja carmelita. El seu director espiritual, tanmateix, la va orientar per camins diferents. No contenta amb la idea que li havia inculcat el sacerdot, i portada per l'autèntic Esperit de Déu, va fundar la congregació de Santa Maria de Beguinage que, l'any 1863, es va convertir en la de Maria Auxiliadora, lliurada i dedicada a l'educació dels nois i noies pobres i als malalts. L'Institut va rebre l'aprovació del Papa el 1869.
Però quan una falsa vídua va entrar en la congregació i va fer la professió religiosa, tot va canviar. Era una dona amb molta ambició. Al poc temps la van nomenar superiora general. Des d'aquest mateix instant, tots els seus esforços es van abocar a desprestigiar la fundadora davant de les altres germanes. I no va aturar-se fins que la va expulsar de la institució.
Finalment, va poder entrar en una casa de París, Nostra Senyora de la Caritat. Va fer la seva professió i va viure feliç durant quinze anys. Va morir tísica.