Santoral
Bonifaci o Winfrid és designat com a apòstol d'Alemanya, si bé és veritat que ja abans d'ell altres missioners havien predicat l'Evangeli en diverses regions d'aquest territori i algunes d'aquestes regions, com Baviera i Turíngia, eren ja importants nuclis cristians. A ell devem, en primer lloc, la generalització i sistematització de l'evangelització de la major part d'Alemanya i, d'altra banda, la regeneració i reorganització de l'Església dels Francs, que es trobava en gran decadència. Així, doncs, sant Bonifaci és apòstol d'Alemanya i reorganitzador de l'Església franca.
Va néixer cap a l'any 680 al territori de Wessex, d'una família profundament cristiana. Amb només cinc anys, atret per l'exemple i les paraules d'uns monjos, va manifestar als seus pares el desig de seguir-los i, als set, entrava a l'escola del monestir d'Exeter. Després d'haver rebut una llarga i sòlida formació es va veure atret per la missió evangelitzadora a Alemanya. Convençut que per donar eficàcia a la seva tasca calia rebre una comissió directa del Papa, va arribar l'any 718 a Roma. El papa Gregori II el va rebre amb molta satisfacció, i li va canviar el nom de Winfrid pel de Bonifaci; el va instruir àmpliament sobre la manera d'introduir als pobles germànics la doctrina cristiana, la litúrgia i administració romana; i, a la primavera de 719 li va donar una comissió especial per als pobles del centre d'Europa.
Bonifaci es va dirigir a Frísia on havia mort el rei Radbod i el seu successor, aliat dels francs, es mostrava favorable a la predicació de l'Evangeli. Allà, doncs, al costat del veterà apòstol sant Willibrord, va passar el novell missioner Bonifaci tres anys.
Davant de les primeres notícies dels èxits obtinguts, el Papa el cridà a Roma on, ben informat del seu esperit i dels seus mètodes de predicació, i dels seus èxits, el va consagrar bisbe el 30 de novembre, festa de Sant Andreu, de l'any 722. El seu successor, Gregori III (731-741), coneixedor del zel i la santedat de sant Bonifaci li va donar el 732 el pal·li d'arquebisbe, constituint-lo en metropolità de tota l'Alemanya de l'altre costat del Rin, i així obtenia facultat per fundar nous bisbats en tots aquells territoris.
Alguns anys més tard, el 737, va fer el seu tercer viatge a Roma per tal de tractar amb el Pontífex sobre l'organització definitiva de les esglésies germàniques. Llavors va rebre de Gregori III el nomenament de legat apostòlic amb poder general sobre tots aquells territoris, i a Montecassino va obtenir un dels seus millors auxiliars, el monjo sant Willibald i altres missioners. Amb aquests nous poders i nous auxiliars es va dirigir, abans que res, a Baviera, on va reorganitzar les comunitats i va introduir una plena jerarquia amb els bisbats de Salzburg, Ratisbona, Freising, Passau i d'altres.
L'any 741 va entrar Bonifaci en un nou camp de la seva activitat, al qual han donat menys atenció els historiadors: va realitzar una completa regeneració i reorganització de l'Església a França. Aquesta es va dirigir principalment als elements eclesiàstics, als clergues, als bisbes i als monestirs. Per a donar més eficàcia a la seva acció reformadora, recolzada sempre per Carlemany i més tard per Pipí, va celebrar una sèrie de concilis, cèlebres en la història de l'Església de França. El primer va tenir lloc el 742, i és el primer concili germànic. El 743 es van celebrar altres dos sínodes . El 1745 va poder celebrar un concili general per a ambdós territoris. El resultat va ser visible en molts camps. Als cinc anys de tasca de sant Bonifaci, l'Església franca quedava completament regenerada.
El concili general germànic de l'any 747 va ser la millor confirmació dels resultats obtinguts per la grandiosa obra de Bonifaci. En ell tot l'episcopat franc va signar la Carta de la professió veritable de fe i de la unitat catòlica i la van enviar a Roma. D'aquesta manera tota la Germània i tot França quedaven, per l'obra de sant Bonifaci, íntimament unides a Roma.
El 5 de juny de 754, ja d'avançada edat, de retorn a la regió de Frísia per continuar la seva missió evangelitzadora, quan esperava nous cristians per administrar-los la confirmació a Dokkum, van caure sobre ell uns gentils fanàtics i el van martiritzar junt amb cinquanta-dos companys. Enterrat primer a Utrecht, més tard va ser traslladat a Magúncia i després a Fulda.
Nascut a Provença, fill segon de Carles el Coix, rei de Nàpols i Sicília, i de Maria d'Hongria. L'any 1284 el rei Carles era fet presoner per Roger de Llúria i tancat a la presó del castell de Siurana. A precs de Nicolau IV fou alliberat quatre anys més tard a canvi que tres fills seus quedessin com a ostatges a la mateixa presó durant set anys. Un d'ells, Lluís, agraït per sortir sa i estalvi d'un accident, va fer vot de fer-se frare franciscà. Així, el 1294 va renunciar al regne de Nàpols quan fou alliberat per la pau signada gràcies al matrimoni del rei Jaume II d'Aragó amb Blanca d'Anjou, germana seva (i mare de Joan d'Aragó, arquebisbe de Tarragona).
El papa Bonifaci VIII el va nomenar bisbe de Tolosa de Llenguadoc quan tenia només 22 anys i després de la consagració va fer la professió religiosa al convent franciscà de Santa Maria in Aracelli, el 1296.
Fou un sant bisbe de gran caritat. Als 25 anys va morir. El seu cos va ser enterrat a Marsella, des d'on Alfons el Magnànim, el 1423, el va fer traslladar a València, on és venerat.