Santoral
Oriünd d'Esmirna (Àsia Menor) i deixeble de sant Policarp, trobem sant Ireneu a Lió el 177 al costat d'un grup de cinquanta màrtirs presidits per l'ancià bisbe Potí, els quals escriuen des de la presó una carta dirigida a les Esglésies de Roma, Àsia i Frígia. Ireneu treballava feia temps al costat del seu ancià compatriota, el bisbe Potí, el qual l'havia ordenat prevere de l'església de Lió. Ell no havia estat capturat i ho aprofiten els màrtirs perquè porti la seva carta a Roma. En ella li dediquen un elogi complet.
Durant la seva legació a Roma, Potí mor a la presó i els altres cinquanta van caient per diversos suplicis. En tornar de Roma recau en ell el pes de restaurar l'església de Lió, en ser promogut a l'episcopat. Té uns quaranta anys.
El martiri de l'anterior bisbe i els altres màrtirs va resultar la seva millor ajuda: la sang dels màrtirs va ser sempre llavor de cristians. Sant Ireneu va veure créixer el seu ramat. Encara que no coneixem bé l'organització de l'Església en aquesta segona meitat del segle II, sembla segur que no hi havia cap altre seu episcopal que la de Lió, i segurament que en la seva vida va realitzar freqüents viatges de missió i organització. Cada una d'aquestes noves comunitats cristianes va retre el seu tribut de martiri: sant Alexandre, sant Epipodi, sant Marcel, sant Valentí i sant Sinforià serien, segurament, deixebles de sant Ireneu. En aquell moment és encara el bisbe l'únic que celebra la sagrada litúrgia, que admet al baptisme i prepara per al mateix durant el catecumenat, i és també qui rep els pecadors a penitència i reconciliació.
Conservem una obra de sant Ireneu que recull la seva activitat com a mestre; el seu títol és Manifestació i refutació de la falsa gnosi, coneguda com d'Adversus haereses. En aquesta obra, i en una altra de propòsits catequètics, Demostració de la veritat apostòlica, hi ha grans aportacions d'ensenyament i pietat. Es considera Ireneu el primer teòleg de l'Església.
La vida laboriosa i santa de sant Ireneu va acabar amb el martiri. No sabem com ni quan; sens dubte en temps de Septimi Severo, molt a començaments del segle III. Sembla que va viure entre els anys 140 i 202.
Figura molt familiar a teòlegs i historiadors, era poc coneguda pel poble fidel fora de França. El papa Benet XV va estendre la seva festa a l'Església universal.