Santoral
Juan Fisher, el fill d'un modest sastre de Beverley (comtat de York), arriba amb catorze anys a la universitat de Cambridge. Als graus de batxiller, mestre i doctor en teologia acompanya les dignitats de màster del seu col·legi major (Michaelhouse) i de vicecanceller de la Universitat. A l'edat de vint-i-dos anys és consagrat sacerdot. A partir d'aquest moment el sacerdot i l'universitari s'agermanen i condicionen a Fisher per tota la vida.
La mare del rei Enric VII, vídua per tercera vegada, opta per posar la resta dels seus dies sota la direcció del brillant acadèmic i sacerdot d'indiscutible profunditat espiritual, Juan Fisher. Aquest encontre no solament havia de resultar beneficiós per a l'ànima de lady Margaret, sinó que havia de repercutir en el desenvolupament de la Universitat, on la noble dama inverteix gran part de la seva fortuna. Dues noves càtedres de Teologia amb el nom de la seva fundadora, lady Margaret, apareixen a Oxford i Cambridge, aquesta última regentada per Fisher. Dos nous Col·legis -de Crist i de Sant Joan- sorgiran a Cambridge sota la tenaç direcció del jove eclesiàstic que, a l'edat de trenta-cinc anys, és nomenat canceller de la Universitat i el novembre d'aquest mateix 1504, bisbe de Rochester.
Fisher s'aplica a la doble tasca. Sant Tomàs More va poder dir d'ell que "era un home il·lustre, no solament pel vast de la seva erudició, sinó molt més per la puresa de la seva vida", i Erasme -amic seu i convidat per ell a les càtedres de Cambridge- sostenia que no hi havia en el país cap "home més culte ni bisbe més sant".
Quan Enric VIII al·lega la nul·litat del seu matrimoni amb Caterina d'Aragó, la paraula de Fisher salta valenta en defensa de la seva validesa i indissolubilitat recordant als seus adversaris que ja Joan el Baptista va morir en similar conflicte per la irritació d'un monarca. Més endavant, en la seva condició de membre de la Cambra dels Lords, arremet contra certes mesures anticlericals o fa afegir una clàusula fatalment restrictiva al nomenament d'Enric VIII com a Cap de l'Església d'Anglaterra.
Finalment, arribarà la prova decisiva: el jurament de Supremacia que reconeix la potestat d'Enric VIII sobre l'Església d'Anglaterra, independitzant-la de Roma. Joan Fisher i Tomàs More es neguen en rodó a prestar tal jurament. Fidel a l'imperatiu de la seva consciència, Fisher ingressa presoner a la Torre de Londres. Se'l desposseeix del títol episcopal i Rochester queda declarada seu vacant. El papa Pau III no s'intimida i envia al captiu el capell de cardenal. El 17 de juny de 1535 és condemnat a mort. Les darreres paraules del famós orador expressen que mor per Crist i la seva Església.