Santoral
L'encontre més decisiu de l'existència d'aquesta noble madrilenya va tenir lloc de forma clarament providencial. El pare Carasa, el seu confessor, li havia encomanat, en quedar sola a Madrid, que tractés María Ignacia Rico de Grande. Aquesta senyora la va portar un dia a l'hospital de Sant Joan de Déu on, segons diu Micaela: "sofreix l'olfacte, la vista, el tacte, l'oïda (...)Tot té la seva especial mortificació i és un jardí de moltes virtuts per practicar". A l'hospital s'acollien les pobres dones del carrer, en caure malaltes. Micaela no coneixia ni la seva existència, ni molt menys el tracte que la societat culpable els donava després d'haver-les corromput i emmalaltit. Aquella visita va ser per a ella una revelació. I quan va conèixer la situació no només a l'hospital, sinó allò que els esperava quan en sortissin, va pensar que calia fer-hi alguna cosa. Les dues amigues van estar-hi d'acord i van estar decidides a trobar-hi remei. Però feia falta una casa en la qual poder acollir-les, on prevenir en la mesura possible les recaigudes i ajudar-les quan ja havien ocorregut.
I així ho va fer. En una caseta insignificant va iniciar María Micaela la seva obra de caritat. Després d'uns intents fallits amb personal civil i amb unes religioses franceses, Micaela es feia càrrec directament de les noies acollides. Després de meditar seriosament sobre els fets, va veure que Déu la cridava a aquella tasca. Va deixar casa seva, es va quedar a viure amb elles i va iniciar de ple el seu apostolat.
És difícil d'explicar l'heroisme de la caritat de la santa. Tenia un caràcter fort, d'altra banda, veritablement necessari si havia de tirar endavant una fundació que era rebutjada per tota la societat, la religiosa i la que no.
Va tenir la persecució dels qui no creien en res, lògicament. Amb el punyal, amb la metzina, amb l'incendi, amb la calúmnia, amb el diari..., amb tots els mitjans que tenien l'amenaçaren. Temporades senceres va dormir vestida, amb la por que d'un moment a l'altre la casa seria assaltada. Però potser li va doldre més la persecució dels cristians. Un dia el seu mateix confessor, el pare Carasa, escoltant una hipòcrita, es mostra dur amb ella i es nega a atendre-la. Un altre dia, un crèdul arquebisbe insulta i rebaixa la santa. Un altre, el seu propi ordinari, creient les xafarderies, intenta retirar el Santíssim Sagrament de la casa. En algun moment va confessar que tenia en contra pràcticament tot el clergat de Madrid.
Amb vacil·lacions, amb desercions, però amb seguretat absoluta, el minúscul grup de persones que l'ajudaven va anar eixamplant-se més i més i, qui mai no havia pensat a ser fundadora, va trobar-se un bon dia al capdavant d'una naixent congregació religiosa: les Adoradores del Santíssim Sagrament i de la Caritat.
Durant molt de temps van viure sense regla escrita ni normes, però amb una observança i un fervor tan grans que es traslluïa a l'exterior i atreia les vocacions. El 6 de gener de 1859 feien els vots simples Micaela i les seves set primeres companyes. El 15 de juny de 1860 Micaela va emetre els seus vots perpetus. A poc a poc les coses van posar-se al seu lloc i es va iniciar l'expansió de l'institut. Primer, a Saragossa. Després a moltes altres poblacions espanyoles que les cridaven amb interès: València, Barcelona, Burgos, etcètera. Entre tantes dificultats l'institut s'havia consolidat i la mare Sagrament podia entonar el Nunc dimittis.
Per tres cops, el 1834, 1854 i 1855, havia fet front a les epidèmies, que l'havien respectada. El 1865 el còlera havia esclatat a València. Ella sabia que li esperava la mort, però hi va marxar serenament. Moria el 24 d'agost de 1865. Vint-i-sis anys més tard el cos va ser portat a la casa de la congregació a València. L'heroïcitat de les seves virtuts va ser proclamada el 1922. La seva beatificació va tenir lloc el 1925 i la seva canonització va ser el 1934.