Santoral
Gisela ha passat a la història per ser l'esposa de sant Esteve d'Hongria, el gran líder polític i religiós que va inaugurar el regne hongarès cristià. Era filla d'Enric II de Baviera i de Gisela de Borgonya.
Casats l'any 996, durant 40 anys Gisela va estar al costat del rei donant-li suport sobretot en la seva obra religiosa, i en especial en la construcció d'esglésies i monestirs i en la tasca d'evangelització dels pagans. Quan va quedar vídua, l'any 1038, va abandonar la cort i se'n va anar al monestir benedictí de Niedenburg, on va fer professió religiosa i es va integrar a la comunitat. Va ser nomenada abadessa. Moria el 7 de maig de 1060 i molt aviat la seva tomba va esdevenir objecte de veneració i lloc de peregrinació.
La historiografia destaca més d'una Domitil·la pertanyent a la família dels Flavis, família noble vinculada als grans emperadors de Roma del segle I de la nostra era.
Una tal Domitil·la estava casada amb el cònsol de l'any 95, Flavi Climent, nebot de l'emperador Vespasià, i formaven un matrimoni oficialment cristià. Però després d'una època de tranquil·litat per als cristians després de Neró, Domicià va arribar al tron i va començar una nova persecució molt violenta. Va afectar als de la seva pròpia família, com eren Flavi Climent i Domitil·la, els quals van ser martiritzats. Alguns autors diuen que ella, en qualitat de ciutadana romana, no va ser assassinada, sinó desterrada de per vida.
Una altra història ens parla d'una altra Domitil·la, jove verge, que va convertir dues germanes de llet, Teodora i Eufrosina, mitjançant un miracle. L'emperador Aurelià va manar calar foc a la casa de Domitil·la, on havia tingut lloc el prodigi i la conversió, i les tres van sofrir martiri.
La festa de Santa Domitil·la se celebrava inicialment unida a la dels Sants Nereu i Aquileu, el 12 de maig, perquè tots estan enterrats al cementiri de Santa Domitil·la, a la via Ardeatina. Fa pocs anys que la festa s'ha passat al 7 de maig.
Sant Joan de Beverley va ser un sant molt venerat a l'Anglaterra catòlica, anterior a Enric VIII. Va néixer a Harpham i va ser educat a l'escola catedralícia de Canterbury, que en aquella època estava dirigida per sant Adrià. Va entrar al monestir de Whitby, governat per una abadessa, Santa Hilda. Explica el seu biògraf que va arribar a fer parlar un sordmut a través d'un mètode de vocalització pacient.
L'any 687 va ser consagrat bisbe de la diòcesi d'Hexham, d'on va passar a la seu de York, el 705. Dotze anys més tard va dimitir per motius de salut i es va retirar al monestir de Beverley, que ell mateix havia fundat. Allí va viure quatre anys més. Moria el 7 de maig del 721.
Les actes del martiri són tardanes, de finals del segle V, i se'n conserven dues recensions, una de grega i una altra de llatina. El valor històric d'aquestes actes és molt dubtós. Mombritius, un renaixentista del segle XV, va ser qui va donar la llum d'aquestes actes el 1479. Estudis crítics del segle XIX han aconseguit separar el que hi ha de llegenda i d'història en la vida d'aquests sants màrtirs.
Tanmateix, les actes no són les úniques fonts històriques que tenim. Hi ha, en primer lloc, el culte antiquíssim, testimoniat pels martirologis més respectables, pels llibres litúrgics i pels monuments.
No podem determinar l'època en què els dos sants van sofrir el martiri, potser en la persecució de Dioclecià. Però hi ha dues coses certes: el fet del martiri i el lloc del seu sepulcre. Nereu i Aquileu, que les actes anomenen eunucs, amb terminologia i mentalitat de les corts bizantines del segle V, i les lliçons del Breviari tenen per germans, eren simplement soldats segons les notícies del papa Sant Damas, quan es va construir la basílica de Santa Petronil·la, màrtir, al costat del sepulcre de la qual van ser enterrats, al cementiri de la via Ardentina..
El culte dels sants Nereu i Aquileu és molt antic. La tomba i la basílica subterrània que porten el seu nom van ser aixecades pel papa Sirici el 390.
Gregorio IX va portar a l'església de Sant Adrià, al fòrum, les relíquies dels màrtirs. El papa Sixt IV va tornar a restaurar la basílica, que un segle després necessitava novament urgent reparació, la qual va dur a terme el propi cardenal Baroni en sol·licitar-la com el seu títol cardenalici. Va retornar-hi les relíquies, demanant amb