Va néixer el 12 de juliol de 1751 a Cuvilly (França), en una humil família. Al cap de setze anys la seva família va caure en la misèria i ella va haver de treballar en treballs manuals molt durs. Una greu malaltia la va deixar paralítica de les dues cames. En aquest estat de disminució física, va trobar un gran suport en el seu rector: va créixer la seva pietat i el seu lliurament a la catequesi de nens. Va haver de patir les greus conseqüències de la Revolució Francesa, el rector de Cuvilly va haver de marxar i el seu substitut va ser un dels molts que van prestar el jurament que exigia la Revolució. Com a moltes altres parròquies també aquí es va formar un grup de feligresos resistents, entre els quals va destacar la Júlia des del primer moment. Com que durant aquest temps va amagar alguns sacerdots refractaris, va haver de refugiar-se a Compiègne, i després se'n va anar a viure a Amiens, ajudada per la vescomtessa de Gézaincourt, que més endavant es va convertir en la seva collaboradora. El més important per a ella va ser conèixer el P. Josep Varin, superior de la Congregació dels Pares de la Fe, que la va convidar a fundar una obra consagrada a l'educació cristiana de nenes. Se li van ajuntar algunes companyes, i van començar a viure en comunitat l'any 1803, conforme a una regla provisional redactada pel P. Varin mateix. Un any després van emetre els primers vots: una deficient física es va convertir en fundadora, i va succeir el miracle, que s'explica en els següents termes: «El dia després de la festa del Sagrat Cor, un prevere que feia davant d'ella un pietós exercici, se li va acostar i li va dir: Si teniu fe, feu un pas en honor del Sagrat Cor de Jesús. Ella es va aixecar i va caminar per primera vegada després de tant de temps d'invalidesa.» A partir d'aquell moment va fer més de cent viatges per erigir nous convents. Va ser escollida superiora general l'any 1805, però llavors va començar un altre tipus de persecució: a causa de calúmnies que havien fet córrer d'ella i de la seva Institució, el bisbe de la diòcesi la va obligar a marxar, l'any 1809. Es va establir amb les seves monges a Namur (Bèlgica), i allí es va reorganitzar la Congregació sota la protecció del bisbe del lloc, per això la congregació és coneguda amb el nom de Germanes de la Nostra Senyora de Namur. Les fundacions es van multiplicar a Bèlgica, i tothom quedava sorprès que una dona de formació tan limitada sabés donar normes intel·ligents fins i tot per a l'organització dels estudis i la formació de les educadores. Va morir el 8 d'abril de 1816.