Santoral
Va néixer Isidor molt probablement a Sevilla, cap a l'any 556. Era el menor de quatre germans: Leandre, Fulgenci i Florentina, tots ells amb corona de santedat.
Entre les obres més famoses que va escriure es pot assenyalar el llibre de les Etimologies, enciclopèdia de les ciències antigues, que revela la immensa erudició d'Isidor. Com a historiador l'han fet cèlebre la seva Història dels gots, vàndals i sueus, l'anomenada Crònica Major i el Llibre dels barons il·lustres. Amb aquesta producció bibliogràfica va influir Sant Isidor en la literatura medieval, a la qual va retransmetre la immensa literatura de l'antiguitat. "Com a pont entre dues edats, com a ferm pilar en una època de transició, com dipositari del saber antic i a la vegada herald de la ciència medieval, Sant Isidor ocupa un lloc singularíssim en la història de la cultura europea. El lloc honrós de qui, conscient d'una missió, la compleix amb humil i heroica voluntat de lliurament" (Montero Díaz).
Va ser bisbe de Sevilla. El govern de la seva diòcesi dilatada l'havia d'allunyar una mica de les seves activitats literàries per dedicar-se a la cura pastoral de les ànimes confiades. Entre els punts capitals del programa episcopal de Sant Isidor figurava la seva sol·licitud pel clergat, i per això va iniciar una depuració a fons de les files dels ministres de l'altar, preferint-ne pocs i bons a gran nombre d'ells mancats d'esperit sacerdotal.. Un dels actes de més ressonància de la seva vida episcopal va ser la celebració del Concili IV de Toledo, a finals de l'any 633, que Isidor va convocar per tal de dotar la nació d'una legislació que assegurés el seu futur i l'estabilitat de les seves institucions, i reorganitzar alhora la vida religiosa.
El qui havia estat moderador de monjos, metropolità de la Bètica, fecund escriptor, mentor de reis i moderador de concilis, Pare de l'Església i de la Pàtria, passats els vuitanta anys, encara predicava al poble i llegia les pàgines de la Bíblia. En els últims anys va distribuir moltes almoines als pobres.