Santoral
Qui no coneix la petita Bernardeta de Lourdes! Primera filla del matrimoni format per Lluïsa i Francesc, neix al Molí de Boly, a Lourdes, el 7 de gener de 1844, i viu allí amb els seus pares durant deu anys ella l'anomena el molí de la felicitat, deia: «El pare i la mare s'estimen.» Aquells deu anys van ser decisius per a formar la personalitat de Bernardeta. Afectada per l'asma, va haver de passar per diverses dificultats, com ara ser criada per una dida, veure com la seva família va de mal en pitjor a causa de la competència entre els molins d'aigua i els industrials, la benevolència del seu pare que es fiava que li pagarien els deutes i mai no li van ser pagats i tot un seguit de fets. Tot això va portar a la misèria més absoluta la família Soubirous-Casterot. Acollits en un tuguri anomenat el «Cachot», ja que havia servit de presó pública, que els cedeix un cosí de la família, a semblança de les cabanyes on es viu i es dorm sempre al mateix lloc, en aquella habitació de 3x4 metres vivia tota la família formada per sis persones.
D'allí surt Bernardeta l'11 de febrer per anar a recollir llenya i alguna cosa més per a poder vendre i així aportar alguna cosa a casa per menjar. I des d'aquell dia la vida d'aquesta noia canviarà completament, ja que, de la mà de la Mare de Déu, anirà descobrint el sentit de la vida cristiana fins arribar a ser model de servei desinteressat als malalts i els pobres, fent vida de servei a la comunitat de Filles de la Caritat de Nevers, on va morir el setze d'abril de 1879 a l'edat de 35 anys.
Per a més informació consulteu l'11 de febrer, memòria de la Mare de Déu de Lourdes.
Quan Dioclecià va pujar al tron imperial (285-305) es va proposar acabar amb la religió de Crist i va emetre quatre decrets que ordenaven una persecució general a tot el món romà. A Espanya va venir com a prefecte Dacià, que es va dedicar a complir al peu de la lletra el que manaven els decrets de Dioclecià. Va començar per Girona, després per Barcelona, després per Tarragona i va arribar a Saragossa, on va fer matar un gran nombre de cristians. Per aquells dies Engràcia va arribar també a Saragossa. Era filla d'un noble hispanorromà i anava cap al Rosselló per trobar-se amb el seu promès. L'acompanyaven divuit cavallers de la seva família. Quan va arribar a la ciutat es va assabentar de la cruel persecució, i es va presentar davant Dacià per retreure-li la seva impietat. No anava sola, els divuit cavallers també van anar amb ella per condemnar Dacià. El prefecte no va resistir les paraules d'Engràcia i el silenci condemnatori dels seus cavallers, i els va fer assotar. Els va turmentar de totes les maneres possibles per aconseguir que les víctimes abjuressin o apostatessin, però ells van resistir, fins que al final van ser assassinats.
Un sant ben peculiar, que invoquen amb devoció tots aquells que a Lourdes es posen a disposició de servir els pobres i malalts. Francès de naixement i romà d'adopció, va ser vagabund per vocació, ja que, com ell deia, aquesta era la voluntat de Déu.
Va ingressar repetides vegades a la Cartoixa i a la Trapa, però en cada una de les seves estades hi va haver alguna circumstancia o malaltia que va fer que fos aconsellable que no fes vida de monjo, fent així vida de pelegrí. Ajudant a tots aquells que trobava en el seu camí tot i que ell necessitava l'ajuda dels altres, es va convertir en un pobre mendicant que per on va passar va deixar semença de l'evangeli. Va establir la seva estança a la ciutat dels Papes, on va ajudar a tots els qui ho necessitaven donant el que també a ell li calia. Admirat per tothom va ser acollit per un matrimoni i va poder dedicar la seva vida a l'oració i unió amb Déu sense deixar d'ajudar els pobres. La ciutat de Roma va ser el seu monestir, i era freqüent trobar-lo resant per les diferents esglésies. Era conegut per tothom i són molts els testimonis de fets prodigiosos que tenen relació amb ell.
Va morir un Dimecres Sant. En sortir dels oficis va caure per les escales de l'església on era. Un amic el va portar a casa seva, on va rebre el sagrament de la unció. A la una del migdia, mentre les campanes de la ciutat tocaven l'Angelus, el nostre sant va tancar els ulls a la llum d'aquest món per obrir-los a la llum de l'Eternitat.