Santoral
Convertit als vint-i-cinc anys, el patrici venecià Jeroni Miani - dit també Emiliani- (1486-1537) consagrà la seva vida al servei dels desvalguts i dels marginats, per als quals fundà la Companyia dels servents dels pobres. Morí de la pesta.
D'origen provençal, junt amb sant Fèlix de Valois fundà l'orde dels Trinitaris, per a la redempció dels captius. Morí a Roma el 1213.
Es creu que és d'Olgossa, a Darfur, i que va néixer el 1869. Va viure la seva infantesa amb els seus pares, tres germans i dues germanes, una d'elles bessona seva. La seva vida va estar profundament marcada quan uns negrers que van arribar a Olgossa i van capturar la seva germana. Quan aproximadament tenia nou anys, passejava amb una amiga pel camp i dos estrangers la van agafar. La van portar a El Obeid, on va ser venuda a cinc amos diferents en el mercat d'esclaus. El quart amo va ser el pitjor per les seves humiliacions i tortures. El comerciant italià Calixto Leganini va comprar Bakhita el 1882. Era el cinquè amo. El 1884 Leganini es va veure en l'obligació de deixar Khartum, després de l'arribada de tropes Mahdis. Bakhita va voler continuar amb el seu amo quan aquest se'n va anar a Itàlia amb el seu amic Augusto Michieli. L'esposa de Michieli els esperava a Itàlia i va voler quedar-se amb un dels esclaus que portaven, per la qual cosa li van donar la Bakhita. Amb la seva nova família, Bakhita treballava de mainadera i amiga de Minnina, la filla dels Michieli. El 1888 la família Michieli va comprar un hotel i es van traslladar a Suakin, però Bakhita va decidir quedar-se a Itàlia. Bakhita i Minnina van ingressar al noviciat de l'Institut de les Germanes de la Caritat a Venècia, meés coneguda com a Germanes de Canossa. A l'Institut va rebre el baptisme, la primera comunió i la confirmació el 9 de gener de 1890. El 7 de desembre de 1893, als 38 anys, va professar en la vida religiosa. Bakhita va ser traslladada a Venècia el 1902, on va treballar netejant, cuinant i cuidant els més pobres. Mai no va realitzar miracles ni fenòmens sobrenaturals, però tenia fama de santedat. Sempre va ser modesta i humil, va mantenir una fe ferma en el seu interior i va complir sempre les seves obligacions diàries. El 1929 li van ordenar que anés a Venècia a explicar la història de la seva vida. Després de la publicació de les seves memòries, es va fer molt coneguda i viatjava per tot Itàlia donant conferències i recollint fons per a la seva congregació. Encara que la seva salut es va anar debilitant cap als seus últims anys i va quedar de molt de dolor en cadira de rodes, no va deixar de viatjar. Va morir el 8 de febrer de 1947 a Schio.