Pertanyien al grup dels deixebles del Senyor. Segons la tradició van ser els fundadors de l'Església de Crist entre els jueus i els grecs. Les notícies que tenim d'aquests dos sants ens vénen de sant Policarp, que es refereix a ells en la seva carta als filipencs: «Estic molt satisfet amb vosaltres en nostre Senyor Jesucrist, per haver rebut els models de la veritable caritat. Us exhorto a obeir i excedir la vostra paciència, aquella que heu vist amb els vostres propis ulls, no sols en els benaurats Ignasi, Rufus i Zòsim, sinó també en tants altres germans vostres, com Pau mateix i els altres apòstols. Estigueu segurs que tots ells no van córrer endebades, sinó que, en la fe i en la justícia, estan al costat del Senyor, en el lloc que es mereixen pels sofriments que van suportar. Perquè no van estimar el temps present, sinó aquell que per nosaltres va morir i que per nosaltres Déu va ressuscitar.» Rufus i Zòsim probablement van sofrir martiri entre els anys 107 i 118 a Filips (Macedònia).
Coneguda també com de la Dolça Espera, de l'Expectació o de la O. La invoquen les noies que estan embarassades o que estan a punt de donar a llum. El sobrenom de «la O» li ve perquè en la pregària de vespres de la litúrgia de les Hores es canten, des del 17 de desembre fins a Nadal, set antífones, una per cada dia, dedicades a Jesús, que comencen amb l'exclamació «Oh!»: Oh saviesa, Oh Senyor, Oh rebrot de Jessè, Oh clau de David, Oh Orient, Oh Rei i Oh Emmanuel. Antigament, les antífones començaven el 18 de desembre, i com que acompanyaven el Càntic de Maria, d'allí que aquell dia fos conegut com el dia de Maria de la O. La festa de la Mare de Déu de l'Esperança va ser constituïda en el concili de Toledo de l'any 656.