Santoral
El primer sant d'Oceania. Va néixer a Cuet (França) el 12 de juliol de 1803. Als catorze anys ja sent la vocació missionera. El 1819 ingressava al seminari menor de Meximieux. Després d'estudiar Filosofia i Teologia, el 1827 és ordenat sacerdot i tres anys més tard entra a formar part de la congregació dels maristes, amb finalitats missioneres que s'està formant. Amb el seu fundador se'n va a Roma el 1833 a la demanda de llocs per evangelitzar. El 1836 la Santa Seu aprova la nova congregació i els dóna les missions d'Oceania que no estaven donades. El 1837 arribava al seu destí missional, l'illa de Futuna.
El 1841 era assassinat pel gendre del cap de la tribu. Tres anys més tard el seu martiri va donar fruit: tota l'illa s'havia convertit al cristianisme.
Beatificat per Lleó XIII el 1889, va ser canonitzat el 1954 per Pius XII, i més tard fou nomenat Patró d'Oceania.
Nascut a Armentia (província d'Àlava), de família benestant. Va ser un jove intel·ligent, estudiós i piadós que va decidir consagrar-se a Déu i fer vida eremítica i penitent a prop de la vall del Duero, sota el guiatge de sant Saturi. Mort aquest, va decidir anar a Calahorra, on va entrar a formar part del clergat i va donar exemples de virtuts. Traslladat a Tarassona, va rebre l'ordenació presbiteral, i quan va morir el bisbe de la ciutat va ser escollit per succeir-lo. El seu pontificat va ser fecund, ja que va ser consol dels afligits, protector dels pobres i pacificador de les ànimes. La vida de sant Prudenci se situa entre el segles V i VI.
És l'apòstol per excel·lència de la servitud de Maria o de la perfecta Consagració a la Santíssima Mare de Déu, segons la fórmula per ell popularitzada: «Per Maria, amb Maria, en Maria, per a Maria.»
Va néixer el 31 de gener de 1673 a Montfort (Bretanya Francesa), i els seus pares el van batejar amb el nom de Lluís, però ell, en rebre el sagrament de la confirmació, va afegir-hi el nom de Maria, mogut per la seva devoció a la Mare de Déu.
Ordenat prevere, el seu desig era consagrar-se a l'evangelització dels infidels en terres de missió, però el seu superior immediat ell, pel fet d'haver estudiat al Seminari de Sant Sulpici de París, depenia del seu superior, ja que formava part d'aquesta germandat eclesial el va enviar a Nantes, on el jansenistes havien tret del Seminari major els sacerdots de Sant Sulpici. Aquesta època va ser de sofriment i de prova per al nostre sant, fins al punt d'haver de fugir de la ciutat i retornar a París, on va arribar destrossat i sense amics i va haver de viure de la caritat de les Benedictines del Santíssim Sagrament en un petit recinte sota unes escales.
A causa de les dificultats que se li presentaven a França per fer de missioner, tot i que no va parar d'organitzar missions populars, va pensar de nou a anar a les missions, i per tal d'aconseguir-ne l'autorització va anar a Roma a visitar el papa Climent XI, però aquest li va pregar que es quedés a França per a lluitar conta el Jansenisme. Per autoritzar les seves missions i que ningú no el molestés li va concedir el títol de missioner apostòlic.
Deu anys li quedaven de vida. Els cinc primers van ser d'autèntic sofriment, de lluites constants entre ell i els jansenistes, els altres cinc anys i últims de la seva vida, gràcies als quals va poder predicar en diòcesis on el bisbes no eren jansenistes, van ser d'autèntic treball i va tenir temps per dedicar-se a les seves fundacions, escriure i revisar els seus antics escrits. D'ell són: El secret de Maria i L'autèntica devoció a la Mare de Déu, llibres de gran difusió en la seva època i convertits en clàssics de l'espiritualitat.
Les seves missions populars eren molt riques en recursos i càntics, i es coneixen uns 24.000 versos compostos per ell, que en certa manera abracen tot el ventall de les predicacions populars.
El papa Lleó XIII el va beatificar el 22 de gener de 1888, i el 20 de juliol de 1947 el papa Pius XII el va canonitzar.