Santoral
Va néixer el 27 de març de 1416, a Paola, un petit nucli urbà del regne de Nàpols. De ben petit va ser educat pels seus pares en un ambient profundament cristià. Una malaltia va amenaçar la seva vista, però els seus pares el van oferir a sant Francesc d'Assís, i el miracle es va obrar. Després d'això, agraït i complint el vot que havia fet, es va vestir d'oblat i es va recloure en el convent franciscà de San Marco Argentano, on va perfeccionar el seu coneixement de la vida franciscana, que el va marcar profundament. Després d'un any d'oblació va fer un pelegrinatge pels llocs franciscans d'Umbria. Quan va tornar, se'n va anar a viure en una cova a prop de Paola i es va posar a viure molt pobrament: menjava les herbes del camp i bevia aigua d'un rierol. Al cap de cinc anys se li van ajuntar altres persones, que també van construir petites cabanes al voltant de la seva. Tots ells eren pobres i incultes com ell. De mica en mica es van anar organitzant altres comunitats i fundacions. El seu objectiu era socórrer materialment i moralment unes poblacions abandonades en tots els sentits, davant les quals desplegava un fecund apostolat social mitjançant la caritat, que va ser la característica del nou orde religiós que es va anomenar Charitas. També es va fer pregoner del missatge de penitència evangèlica, compendiada en l'abstinència absoluta i perpètua sancionada per un vot solemne. Va ser un remei molt eficaç contra el relaxament que hi havia durant el segle XV. La croada penitencial dels «mínims», que és el nom amb què després es va conèixer el seu orde, va donar molt bons fruits. Es va distingir per un do tan gran de fer miracles, que formen com una trama de tota la seva vida. L'oració i la contemplació, mantenint contacte amb la gràcia, van fer de la seva vida un acte continuat d'adoració al Pare. No va ser un prevere, però sí un autèntic reformador, que va saber imprimir en la seva activitat una tonalitat marcadament social, sobretot contra l'abús de les autoritats sobre els pobres i oprimits. La seva fama de miracler el va portar a la cort de Lluís XI de França. Allí, a més d'aconseguir que el rei més insolent de l'època es convertís en una persona comprensiva, va treballar per la pacificació i salvació d'Europa. Va ser conseller de Carles VIII i Lluís XII en moments històrics decisius per al regne. Va ser, com ho havia estat a Itàlia, el defensor dels oprimits. També va intervenir en la vida política i militar espanyola, oferint nous perfils a la catolicitat de la seva missió, per tal de combatre els assalts de l'islam. Juntament amb els seus ermitans van movilitzar les forces imponderables de les seves oracions, sacrificis i consells a favor de les armes cristianes. Va morir el 2 d'abril de 1507, un Divendres Sant.