Santoral
Per sant Jeroni sabem que Pacià s'havia casat de jove, i que havia tingut un fill anomenat Dextre que va ocupar alts càrrecs en l'administració imperial en temps de Teodosi i Honori. Això fa suposar que Pacià devia ser de família distingida. Les seves obres denoten una alta cultura literària, sagrada i profana. No hi ha detalls sobre la seva actuació pastoral en el govern de la diòcesi de Barcelona, però pels seus escrits se sap que el seu zel pel bé espiritual dels seus diocesans va ser molt actiu. Sembla que va governar la diòcesi de Barcelona molts anys, i es diu que va ser successor immediat de Pretextat, que l'any 347 va assistir com a bisbe de Barcelona al concili de Sàrdica. La mort de Pacià s'ha de situar abans de l'any 391, perquè el 392 sant Jeroni ja en parla. Dels seus escrits, cal destacar el Parænesis, les tres cartes ad Simpronianum Novatianum, un Sermo de baptismo ad catechumenos, i un escrit que no s'ha trobat anomenat Cervus o Cervulus. Les primeres mencions de sant Pacià són dels martirologis del segle IX; en els santorals i missals de Barcelona, des del s. XII, se celebra la seva festa el dia 9 de març.
Va néixer a Roma a inicis de l'any 1284, de família noble. Va ser educada en el cristianisme, segons els pietosos costums de l'època, i ja de ben petita, als 11 anys, tenia un gran desig de servir els pobres i de fer el bé a tothom. Aviat va sentir la inclinació per la vida religiosa, però el seu pare no ho va aprovar perquè ja l'havia promès com a futura esposa d'un jove de noble família, amb el qual es va casar, i malgrat la seva pena per no haver pogut dedicar la seva vida totalment al Senyor, es va manifestar com una esposa amant i abnegada, però no va abandonar els seus costums pietosos. Es va posar malalta de gravetat i la seva malaltia va durar ben bé un any, i s'explica que es va curar gràcies a la intercessió de sant Aleix. La malaltia la va fer meditar profundament sobre els plans de la Providència, i juntament amb la seva cunyada Vanozza es van proposar portar una vida més conforme a l'evangeli, van renunciar a les diversions inútils i van consagrar més temps a la pregària i a obres de caritat. El poble de Roma aviat les va considerar dues santes, i altres dames nobles van seguir els seus passos. Quan la pesta es va abatre sobre Roma les dues cunyades van sortir als carrers per socórrer els pobres, i fins i tot es van fer mendicaires per a poder atendre'ls. Durant aquest temps hi va haver diferents intervencions divines que van fer que el marit de Francesca la deixés completament lliure per organitzar les seves obres. A partir d'aquell moment Francesca va vendre els seus vestits i les seves joies i va distribuir els diners que va guanyar entre els pobres. Les seves mortificacions van augmentar, però va continuar ocupant-se dels seus fills, de la casa, de visitar els hospitals i els pobres malalts a les seves cases, i de freqüentar les esglésies. L'any 1400 dues dones pietoses, Rita Celli i Lucía Aspalli, es van unir al grup de les dues cunyades. Després de moltes desgràcies que van caure sobre la família, el palau on vivien, que havia estat devastat, el van convertir en un hospital on acollien nens i malalts. Tots els actes de caritat que va fer van anar acompanyats de molts miracles. El 15 d'agost de 1425 es va formar l'Associació de les Oblates de Maria, i nou dones a més de Francesca es van oferir al servei de Déu i de la Mare de Déu, i a finals de l'any 1432 Francesca va comprar una antiga torre on es van instal·lar les seves companyes. Ella, però, es va quedar amb el seu marit, però va redactar les constitucions i les regles de la comunitat. Quan va morir el seu marit, amb el permís dels seus familiars, es va unir a la comunitat que havia fundat, no com a fundadora, sinó com a postulant que sol·licitava l'admissió, però li van exigir que acceptés de ser superiora del convent. Va morir el dia 9 de març de 1440, i molts miracles van seguir a la seva mort. El papa Eugeni IV va confirmar la regla l'any 1444. L'any 1608 va ser canonitzada pel papa Pau V.