Santoral
Va viure a la segona meitat del segle IV i principis del VII. De ben jove es va presentar al monestir del Sinaí disposat a consagrar-se a Déu. Provenia d'una bona família, havia rebut una educació distingida i tenia un futur prometedor, però res de tot això no va ser obstacle per emprendre una vida austera. Després de tres anys de noviciat va entrar a la comunitat de monjos. Des del primer moment es va destacar per l'obediència i l'estudi. Uns anys després es va retirar a l'extrem de la muntanya, a uns cent metres d'una ermita. Allí vivia més a prop de Déu, en una cel·la natural. Va passar quaranta anys dedicat a l'estudi i el treball, llargues hores de pregària i poques de son, menjant poc i benigne amb els visitants molestos que anaven a demanar-li consell. Quan va morir l'abat del monestir, els monjos li van demanar que acceptés el càrrec de successor, i malgrat que ell no ho volia, els monjos no van cedir fins que va acceptar-ho i va anar al monestir amb ells. Va exercir el càrrec amb saviesa, bondat de caràcter i vida exemplar. Essent abat, va acabar el llibre Escala del paradís, fruit de la seva llarga experiència ascètica. Va morir amb la mateixa simplicitat amb què havia viscut. La seva Escala del paradís aviat es va fer famosa, i es va copiar i llegir a tots els monestirs, es va traduir al llatí i l'autor va ser sempre conegut amb el sobrenom de Clímac, del grec clymax, que vol dir escala'. Joan Clímac és un dels sants pares de l'Església.
Va néixer l'any 1390 a Valladolid. Als tretze anys va ingressar en el convent de franciscans, el qual no era en aquell moment precisament un model d'observança. Estem en una època en què la disciplina i costums de religiosos i preveres havien arribat a un grau de gran relaxament. Un altre fill de Valladolid, fra Pere de Villacreces, dolgut per aquell estat de coses, va anar al convent de Sant Francesc de Valladolid i es va emportar en Pere Regalat, que només tenia quinze anys. Els unia un mateix esperit: afany de santedat. El vell havia de formar el jove. Van anar a La Aguilera, on el bisbe d'Osma havia autoritzat el P. Villacreces a fundar-hi un convent. La Aguilera va ser un focus de restauració de la vida religiosa franciscana en la més autèntica puresa. S'hi van anar incorporant més joves, i Pere Regalat va anar recorrent el humilíssims càrrecs propis de la vida d'un convent pobre. L'any 1415 el P. Villacreces es va traslladar altra vegada a la província de Valladolid, per fundar un altra casa a El Abrojo, terme de la Laguna de Duero. Es va emportar fra Pere Regalat perquè fos mestre de novicis, malgrat que no tenia més vint-i-cinc anys i només en feia tres que havia estat ordenat prevere. A partir d'aquell moment la vida de fra Pere Regalat va ser un lliurament continu a les més heroiques virtuts. No coneixia límits per a les seves penitències, sortia a predicar pels pobles de la rodalia, i la gent el seguia per confiar-li problemes de tota mena. Aviat es va començar a parlar de miracles que se li atribuïen. Quan va morir el P. Villacreces, els religiosos de les cases de La Aguilera i El Abrojo el van elegir vicari. Aviat es va estendre la seva fama i es van anar obrint més cases de la reforma. Al cap d'uns anys es va establir definitivament a La Aguilera, perquè quedava més lluny de la ciutat i no hi havia tant moviment de gent. A l'últim període de la seva vida va viure submergit plenament en la contemplació divina, sense abandonar mai les rigoroses pràctiques ascètiques, dejuni diari, total abstinència de carn, intensa flagel·lació corporal
Es va veure afavorit per extraordinaris dons místics. Va morir l'any 1456. La fama de taumaturg que l'havia acompanyat en vida va créixer amb la seva mort. Va ser beatificat l'any 1683 pel papa Innocenci I, i canonitzat el 1746 per Benet XIV, i aquest any va ser declarat patró de Valladolid i de la seva diòcesi.