Santoral
Un dels llibres més agradables de la Sagrada Escriptura és el de Tobíes. Aquest sant va ser sempre un exacte complidor dels seus deures religiosos. Sent encara molt jove, quan els seus familiars s'apartaren de la veritable religió i començaren a adorar el vedell d'or, ell, en canvi, no va voler mai adorar a aquest ídol i era l'únic que en la seva família anava a las grans festes a Jerusalem a adorar al veritable Déu. Es casà amb una dona de la seva pròpia religió, anomenada Anna, i tingué un fill al que li posà també el nom de Tobies. Quan el poble d'Israel va ser portat captiu a Nínive, Tobies hagué d'anar allà en desterrament, però allà li concedí Déu la simpatia dels governants i arribà a ocupar un alt càrrec a l'administració del govern. No obstant, un nou rei ordenà la matança de tots els israelites; inclòs prohibí la seva sepultura a fi que siguin els corbs qui mengessin els seus cossos. Però, Tobies, que era molt pietós i molt caritatiu, es dedicà de nit a sepultar els cadàvers dels seus paisans.
Primer visqué solitari en el desert, i després consagrat Bisbe a instància de Mauvia, reina dels sarracens, convertí a la fe catòlica una gran part d'aquella gent ferotge, i gloriós en mereixements, morí santament.
Juliana de Bolonya. Nasqué a Bolonya. Va tenir quatre fills i es quedà vídua dedicant-se al servei dels més pobres, molt influenciada per Sant Ambrós de Milà. Va morir el 435.
Nasqué a Wessex, Anglaterra. A la primavera de l'any 720 va anar en peregrinació a Roma i a Terra Santa amb els seus fills Wilibaldo, Winebaldo i Walburga, i amb la seva servitud. Visitaren santuaris a França i es dirigien a Roma quan Ricard morí a Lucca, Itàlia el mateix any. Allí va ser enterrat a l'Església de Sant Fedrià a on hi és la seva tomba. Es registraren molts miracles.
Va néixer en Calcye (França), el 13 de gener de 1381. Va provar de ser benedictina, però no va poder. Va regalar les seves possessions als pobres i va entrar en el Tercer Orde Franciscà. Als 21 anys es va retirar en una petita ermita al costat de l'església de Corbia, on va viure amb gran austeritat en oració i contemplació. Molts venien a rebre els seus consells. Va tenir somnis i visions en els quals sant Francesc se li va aparèixer i li va demanar que restaurés la primera observança de la regla de Santa Clara. Animada pel seu director espiritual, el pare Enric de Baume, va deixar l'ermita el 1406. Va provar d'explicar la seva missió a dos convents i va comprendre que necessitava alguna autoritat que avalés la seva missió. Va anar descalça i vestida amb un hàbit apedaçat fins a Niça per apellar a Pere de Luna, reconegut pels francesos com a Papa durant el gran cisma, sota el nom de Benet XIII. Ell la va rebre i la va professar com a clarissa. Estava tan impressionat amb ella que la va fer superiora de tots els convents menors que reformés o fundés. També la va nomenar missionera dels frares i terciaris de Sant Francesc. Ella va ajudar sant Vicenç Ferrer en els seus esforços per guarir el cisma. Va fundar un total de 17 nous convents i en va reformar molts més, fins i tot algunes cases de frares franciscans. Va morir al seu convent a Gant, l'any 1447, als 67 anys. El seu cos va ser portat per les clarisses al convent de Poigny, a 32 milles de Besancon, quan l'emperador Josep II va suprimir les cases religioses a Flandes. Va ser canonitzada el 1807. Una branca de les Clarisses encara es coneix com les Coletines.Nació en Calcye Francia, el 13 de enero de 1381. Trató de ser benedictina pero no pudo. Regaló sus posesiones a los pobres y entró en la Tercera Orden Franciscana. A los 21 años ser retiró en una pequeña ermita junto a la iglesia de Corbia, donde vivió en gran austeridad en oración y contemplación. Muchos venían a recibir sus consejos. Tuvo sueños y visiones en los que san Francisco se le apareció y le pidió que restaurara la primera observancia de la regla de Santa Clara. Animada por su director espiritual, el padre Enrique de Baume, dejó la ermita en 1406. Trató de explicar su misión en dos conventos y comprendió que necesitaba de alguna autoridad que avalara su misión. Fue descalza y vestida con un habito con parches hasta Niza para apelar a Pedro de Luna, reconocido por los franceses como Papa durante el gran cisma, bajo el nombre de Benedicto XIII. El la recibió y la profesó como clarisa. Estaba el tan impresionado con ella que la hizo superiora de todos los conventos menores para que los reformara o fundara. También la nombró misionera de los frailes y terciarios de San Francisco. Ella ayudo a San Vicente Ferrer en sus esfuerzos para sanar el cisma. Fundó un total de 17 nuevos conventos y reformó muchos más, incluso varias casas de frailes franciscanos. Murió en su convento en Gante en el año 1447, a la edad de 67 años. Su cuerpo fue llevado por las clarisas al convento de Poigny, a 32 millas de Besancon, cuando el emperador José II suprimió las casas religiosas en Flandes. Fue canonizada en 1807. Una rama de las Clarisas aún se conoce como las Coletinas.