Santoral
La seva història es remunta a la segona meitat del segle III. Les seves actes martirials expliquen que el diumenge 16 de gener de l'any 259, sota la persecució de l'emperador Valerià, el governador de la província Tarraconense va ordenar l'empresonament del bisbe de la ciutat (Tarragona), Fructuós, i dels seus dos diaques, Auguri i Eulogi. A la presó van ser visitats i assistits per la comunitat cristiana. També, a la mateixa presó, Fructuós va batejar un catecumen anomenat Rogacià. Després de sis dies de presó, el 21 de gener, divendres, els màrtirs van ser conduïts a la presència d'Emilià per a ser jutjats. En un judici ràpid i inflexible, el bisbe i els diaques van ser condemnats a morir cremats vius a l'amfiteatre de la ciutat per no voler renegar del Déu que veneraven. La comunitat cristiana va acompanyar els màrtirs al suplici, i molts pagans també van plànyer el destí dels tres cristians. Fructuós i els seus diaques, segurs de la salvació que esperaven, es van lliurar al martiri d'una manera abnegada i valenta. Van pregar per l'Església universal i van reconfortar la comunitat amb la promesa que ja no li mancaria mai pastor, i que l'amor i la promesa del Senyor sempre estarien presents. La comunitat cristiana va recollir les seves despulles i les va enterrar. Coronats i revestits amb la dignitat de màrtirs del Crist, es van anar apareixent, després de la seva mort, tant a la comunitat cristiana com als seus botxins. La memòria del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi va ser recollida per la comunitat cristiana de la ciutat d'aquell moment a través d'unes actes martirials que han arribat fins avui dia i que són les més antigues de tota la península ibèrica. El document va tenir un fort ressò en la literatura cristiana de l'època tardorromana.