Fill de pares danesos i emparentat amb els arquebisbes de Canterbury i de York, es va fer monjo benedictí de l'abadia de Fleury, al costat del riu Loira. L'any 959, ja ordenat prevere, va tornar a Anglaterra, i l'any 961 va ser nomenat bisbe de Worcester, on va aconseguir transformar el seu Capítol Catedral en una autèntica comunitat monàstica. Va fundar diversos monestirs. Sense deixar la seu episcopal de Worcester, se li va afegir l'arquebisbat de York. Com a bisbe i pastor Osvald va tenir un objectiu clar: millorar la formació i educació del clergat i la fidel observança del celibat eclesiàstic. La seva gentilesa, elegància, cortesia i bon humor van fer que el poble se l'estimés molt. Va morir el 2 de febrer de l'any 992 amb fama de santedat.
Natural de Sardenya, era diaca i home de confiança del papa sant Lleó I, que el 449 el va enviar com a llegat seu al concili (Latrocini) d'Efes. Aquí es va negar a signar la deposició de sant Flavià, patriarca de Constantinoble. Tement les ires dels seus adversaris, Hilari va marxar d'amagat, emportant-se l'apel·lació que Flavià adreçava a sant Lleó. Va succeir sant Lleó a la seu de Pere a finals de l'any 461. El seu mèrit consisteix principalment en la ferma defensa dels drets de l'Església en matèria de disciplina i jurisdicció. Tenia especial devoció per sant Joan Evangelista, perquè li atribuia el fet d'haver-se salvat dels perills que havia patit en el Latrocini d'Efes. Va morir el 9 de febrer de l'any 468, i va ser enterrat a Sant Llorenç Extramurs.
Van ser tres cristians exemplars que vivien a Sevilla i que van coincidir amb la persecució decretada per l'emperador Trajà (98-117). La seva mort va ser, per tant, cap a principis del segle II. Expliquen els seus biògrafs que eren terrissers i que complien amb zel i eficàcia el seu gran desig de propagar la fe en Jesucrist. Això va irritar en gran manera els responsables de mantenir la fe tradicional i els bons costums de Roma, que anava decaient, per la qual cosa van ser detinguts i portats a la presència del pretor, en compliment de l'edicte de l'emperador, que manava perseguir els cristians sense contemplacions, ja que eren considerats l'enemic interior de Roma. Se'ls va posar davant l'altar de Zeus perquè participessin del sacrifici que diàriament celebraven en el seu honor els sacerdots romans, però com que es van negar a fer-ho, van ser lliurats al botxí perquè els convencés mitjançant el turment. Els va fuetejar, els va aplicar vinagre a les ferides, les hi va cremar amb ferro roent, però els tres companys van romandre ferms en la seva fe fins que Déu va alliberar les seves ànimes dels cossos destrossats.