Patró de Dinamarca. Rei cristià en temps bàrbars i turbulents en què es barregen desconcertadament empreses guerreres i missioneres, invasions, conquestes i actes de justícia no poc expeditius amb mostres de pietat ardent. Ja proclamat rei, va reprimir amb vigor implacable sublevacions dels seus súbdits, va dipositar la seva corona al peu del crucifix, va lluitar contra els estonis i va fundar hospitals, esglésies i monestirs; no va ser gens tou com a monarca, però ningú més sol·lícit que ell envers els ancians i els malalts, a qui visitava, consolava i curullava de grans almoines. Uns rebels li van posar una trampa a l'illa de Fionia, i després de fingir que se sotmetien el van assetjar a l'església de Sant Albà amb uns quants cavallers lleials. Allí va confessar, es va prosternar al peu de l'altar, va perdonar els seus enemics i es va disposar a lliurar l'última baralla. Així va morir Canut. Se'l va considerar màrtir, i l'any 1100 el Papa va autoritza-ne el culte.
Van morir l'any 270. Era una família rica persa (espòs, esposa i dos fills) que es van convertir a la fe i van distribuir les seves possessions entre els pobres. Van decidir visitar Roma per venerar les tombes dels màrtirs encara que l'emperador Claudi hi perseguia cristians. Claudi havia ordenat a les seves legions que ajuntessin els cristians romans a l'amfiteatre, on els van matar i incinerar. La família persa va ajuntar les cendres dels màrtirs i les va enterrar juntes. Per aquest fet, el governador Marcià els va agafar i els va torturar abans de matar-los. Els tres homes van ser decapitats, i Marta va ser ofegada 13 milles fora de Roma, en un lloc anomenat avui Santa Nimfa. Els cristians van honrar els cossos d'aquests màrtirs amb respecte. Van ser enterrats a la Via Cornèlia. En l'art, aquest grup està representat generalment com una família noble persa que visita presoners. Algunes vegades es representen enterrant cristians a Roma o essent executats amb una destral.